Antropocè, reptes nous i alguna lliçó del passat

Què ens passa?

És ben sabut que totes les activitats que duem a terme els humans des de temps remots generen una sèrie d’impactes al nostre planeta. Fins aquí tot molt bé, però actualment tenim un problema, i en concret el tenim des del segle passat ja que aquests impactes són majoritàriament negatius i se’ns han anat de les mans.

El ritme de vida, el mode de consum i el sistema actual ens han dut a aquest context amb molts reptes per assolir i que, a més, necessitem assolir si volem sobreviure. Era qüestió de temps que el tic-tac del rellotge planetari comencés a accelerar-se.

Dit això i amb una mirada capdavantera, calen veritables mesures i coneixement de la causa per tal d’aprendre dels errors i així poder afrontar les diferents crisis globals que hi tenim al davant, com ho són la climàtica, la de biodiversitat, l’energètica i l’alimentària. Si hi posem el focus en l’alimentació per exemple, ens donarem que és una activitat que tot humà realitza dia rere dia de manera natural i des de sempre, però ens plantegem com ha canviat el sistema alimentari des dels primers caçadors-recol·lectors?

Bé, d’allò fa anys i panys i evidentment que ja no ens cal cultivar i caçar a la natura per obtenir aliments gràcies al desenvolupament de mercats per exemple i això, per tant, es percep com un gran avanç. El problema és que la desconnexió i l’explotació al medi natural és tan gran que hem arribat a una situació on no es poden garantir plenament els drets a tenir una alimentació de qualitat, i a vegades ni a tenir-la, i molt menys garantir-ho en les futures dècades. Com s’ha comentat, no és només és l’alimentació, és també la biodiversitat, el clima o la font dels recursos energètics, materials i naturals que es troben en el punt de mira per no haver fet ni fer actualment una gestió sostenible que garanteixi els drets més fonamentals de la societat.

Històricament, cada generació ha hagut de plantar cara a reptes particulars. Crisis econòmiques, guerres, plagues o fams obligaven la gent a canviar les rutines, modificar la manera de viure i adaptar-se a noves condicions. Les alternatives, si és que podien triar, eren la mort o, algunes vegades, emigrar a altres indrets i començar de nou. L’important és que abandonar-ho tot i marxar era una opció, ja que les crisis eren d’abast local.

Però la crisi que hem d’afrontar en l’actualitat té una característica particular. El seu abast és planetari, de manera que no tenim cap indret on anar. En aquet sentit ens trobem en una situació que es pot comparar a la que va tenir lloc durant el col·lapse de l’Illa de Pasqua. La sobreexplotació dels recursos i les guerres tribals van portar a una crisi ecològica que va causar la mort de la majoria dels habitants de l’illa, ja que no disposaven de cap manera d’abandonar-la. Les barques que tenien eren massa petites i febles i tampoc tenien els coneixements per navegar fins terra ferma, on s’haurien pogut salvar. L’única opció que tenien, encara que ells ho ignoraven, era canviar la manera de viure per salvaguardar els recursos disponibles de manera que l’illa seguís proporcionant, com sempre havia fet, prou aliment, aigua i refugi.

El cas de l’illa de Pasqua s’ha posat sovint com exemple del que estem afrontant, a una escala infinitament superior. El planeta sempre ha generat prou recursos (aigua, aliment, terreny, energia, reciclatge) per satisfer les necessitats de la població. Altra cosa era que els aprofitéssim de manera assenyada, però la disponibilitat hi era. Però tot sistema físic té limitacions i, amb una població en constant creixement i amb una fam de recursos cada vegada més gran, estem forçant les possibilitats del planeta de manera molt poc assenyada. No cal ser un geni per entendre que és una situació insostenible a llarg (o no tant llarg) termini.

L’arribada de l’Antropocè, l’era en la que l’impacte de l’activitat humana ja té efectes sobre la dinàmica del planeta, era només qüestió de temps.

No cal dir que ignorar aquesta situació no és una bona idea, però tampoc podem passar per alt la immensa dificultat de canviar les dinàmiques socials. Especialment quan hi ha grans interessos en impedir els canvis i deixar el problema per més endavant.

De totes maneres, ja hem aconseguit donar les primeres passes en la bona direcció. Per començar, hem identificat el problema i hem aconseguit que tothom en tingui consciència. Pot semblar un fet menor, però sense una consciència ciutadana dels canvis que estem generant i de la necessitat de prevenir-los i revertir-los, seria impossible iniciar polítiques efectives per aconseguir-ho.

El cas de la Greta Thunberg és paradigmàtic ja que, no és la primera activista que defensa la mobilització contra el canvi climàtic, però ha aconseguit ressò mundial i ha esdevingut una icona sobretot per la joventut. Potser les seves propostes pequen de massa simplistes, però ha aconseguit que la discussió passi a ser sobre la mena de solucions que volem aplicar enlloc de discutir sobre si cal o no implementar solucions.

Probablement el principal problema, i també el més urgent, és la insaciable demanda d’energia.

Volem que sigui pràctica i barata, unes condicions que poden satisfer perfectament els combustibles com el petroli o el gas. Malauradament, ara sabem que el producte de combustió d’aquests combustible és l’arrel del canvi climàtic. Si volem deixar un ecosistema global mínimament endreçat als que vindran rere nostre no tenim més remei que deixar de banda el model energètic que tenim actualment. Per descomptat seguirem reclamant que l’energia flueixi, de manera que caldrà buscar nous sistemes de generar-la.

I per moltes voltes que li donem, al final només queden dues opcions. La nuclear, que genera molta energia però que, en l’estat tecnològic actual, genera també uns residus inacceptablement perillosos, o les renovables, que encara estan molt lluny d’oferir el rendiment que necessitem.

Tot i que durant un temps caldrà fer equilibris combinant els diferents sistemes per optimitzar els rendiments, el que ens cal és més recerca i innovació per millorar la capacitat d’aquestes tecnologies. Això vol dir destinar-hi uns recursos que serien difícils de mobilitzar sense una societat conscienciada del problema. D’altra banda, es fa difícil generalitzar i, sovint, prendre consciència de les enormes diferències que hi ha entre països. Gairebé la meitat de l’electricitat que fem servir aquí prové de reactors nuclears i la meitat de la restant es genera amb sistemes renovables. Podria ser pitjor. Però en països en vies de desenvolupament o en altres indrets, com alguns Länder alemanys que tenen una important industria del carbó, la generació d’electricitat es fa en un percentatge molt elevat amb fonts generadores de CO₂. Les bones intencions hi poden ser, però l’economia mana.

Modificar la manera com aconseguim energia és el més important i si no aconseguim aturar el ritme al que alliberem gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera, tota la resta resultarà irrellevant. Hi ha una certa tendència a deixar-se dur pel pessimisme i fins i tot caure en el catastrofisme, però hi ha motius per pensar que ens en podem sortir. Ja ho vàrem fer en el cas del forat de la capa d’ozó que, tot i ser un repte comparativament menor, va requerir que totes les nacions es posessin d’acord en prohibir l’ús de determinats compostos. Ara la capa d’ozó ha aturat la seva degradació i, lentament es va recuperant. Malgrat els reiterats fracassos de les cimeres pel clima, hi ha motius per mantenir l’esperança.

Però amb això no n’hi haurà prou. Fins i tot controlant el canvi climàtic tenim altres reptes relacionats amb la humanitat i el planeta que no poden esperar. Hem de racionalitzar i optimitzar l’ús de l’aigua, un bé cada vegada més escàs i que serà una font de conflictes cada vegada més freqüent. La majoria de sistemes d’obtenció, transport i distribució de l’aigua són relativament poc eficients i encara es permeten massa pràctiques que acaben contaminant rius i aqüífers. De nou calen mesures tecnològiques, com les millores en potabilització, sistemes de distribució i control de contaminants, però també socials, que ens facin entendre el valor de l’aigua i la necessitat d’optimitzar-ne l’ús.

El mateix ens passa amb conceptes més abstractes, com la biodiversitat, que s’esmenta sovint com sinònim de pèrdua de qualitat mediambiental, però que també representa un condicionant de cara al futur ja que per cada espècie que es perd desapareixen tots els possibles usos que en podem treure directament i tots els beneficis indirectes relacionats amb el manteniment d’uns ecosistemes que fan del planeta un indret confortable per la vida.

La defensa del medi ambient no es limita a estimar els animals bonics, com els gatets. També cal, com a mínim, valorar la funció que fan animals com les aranyes, els microbis o les hienes. Una feina en la que la educació és fonamental, especialment en un món cada vegada més urbà.

Hi ha qui pensa que la resposta als problemes que ens amenacen passa per la tecnologia. En certa manera és cert. En certa manera és cert. Les solucions tradicionals van ser útils per resoldre problemes del passat, però ara necessitem noves maneres de relacionar-nos amb el planeta i això requerirà treure tot el partit al coneixement científic i tecnològic. Però és un error pensar que amb això n’hi ha prou.

Cal un canvi de mentalitat que ens faci entendre la manera com ens relacionem amb el planeta d’una manera més assenyada.

Perquè potser les tecnologies del passat ja no serveixen, però la manera com ens hem relacionat amb el medi ambient, intentant treure’n tot el profit possible sense sobrepassar la capacitat de regeneració de la natura, sí que és una guia que no hauríem d’haver oblidat mai.

BIOGRAFIA

Daniel Closa és doctor en biologia i investigador al CSIC. Actualment dirigeix un grup de recerca sobre patologies inflamatòries l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona. És autor de nombroses obres de divulgació científica, com Blocs de ciència, 100 mites de la ciència, Triviacat Ciència o 100 secrets dels oceans (amb Esther Garcés) i de ficció com El camí de la pesta. Des de fa anys participa en diferents iniciatives de divulgació de la ciència.

Aquest text inclou edicions d’Anna Garcia Tortosa (Fundesplai).

Si vols aprofundir en aquest i altres aspectes de l’alimentació saludable i sostenible, et convidem a l’exposició “Menja, Actua, Impacta”. Recorda que si et cuides tu, també cuides al planeta!