Com feu la compra? Aneu a un supermercat un parell de cops al mes, o bé, aneu diferents botigues (fruiteria, fleca, peixateria, etc)? Tot i tothom va atropelladament a arreu, però es clar, com n’és de difícil conciliar la vida familiar, laboral i social -per no dir ja la impossibilitat de disposar cert temps per a la cura personal-. En adició, d’ençà l’obertura de les grans superfícies comercials i l’existència d’habitatges en llocs allunyats del centre urbà del municipi, provoca que cada cop més deixem d’anar a les botigues de barri i acabem comprant productes que no són locals, ni de proximitat ni de qualitat.
Tot i tothom té pressa, des del col·lectiu agricultor que empra productes fitosanitaris entre altres per augmentar la producció, passant pels distribuïdors que mentre hi hagi negoci resultaran indiferents el mode de transport dels aliments, i arribant als consumidors, que faran la compra estalviant temps i diners.
Una de les grans transformacions de les quals el demà ha de ser testimoni és la contenció de l’espiral sempre creixent entre producció i consum, que altrament ens duria a l’autodestrucció. S’ha de contenir “aixafant-la”, per convertir-la en quelcom el més semblant possible a un cercle. Els vells pilars de l’economia productiva han de deixar pas als nous: cultura no consumista, màxima durabilitat, màxim reciclatge.
Sembla que un canvi tan radical no hagi de ser possible. Però el germen de la societat de consum –la producció en cadena– és de fa tot just un segle, i a mitjans del segle XX va caldre molta feina de (des)conscienciació per introduir i fer acceptable l’obsolescència planificada ¹. El canvi radical ja està fet, doncs, si bé en l’altre sentit. El que està per veure és si el sabrem fer en sentit contrari.
Un dels temors que es desperten davant d’aquesta perspectiva econòmica és que es perdran llocs de feina. Però en un sistema productiu que vulgui acostar-se al màxim a ser circular hi haurà molta feina als tallers de reparació, als centres de recerca per a la transformació productiva, a les plantes de reciclatge (“les noves mines”), en ocupacions intensives en mà d’obra i de baix impacte ambiental (com ara sanitat, educació, benestar social, oci, cultura) ²… i en ocupacions que ara ni se’ns poden acudir.
Però el temor en el que ens volem centrar en aquest text és el d’haver de renunciar a comoditats. En serem capaços? Com ens afectarà? I les persones que encara no han gaudit les comoditats del món occidental?
Què són les comoditats?
Comoditats com ara arribar en cotxe fins a la porta d’on anem. Una altra de diferent seria anar-hi en transport públic fins força a la vora, movent-nos en un entorn urbà sense congestió de cotxes i amb menys contaminació i soroll.
Estem tan acostumats a la primera que la segona ens pot semblar més aviat una incomoditat. Segurament per això, prop del 70% dels habitants d’Estocolm veien malament, el 2006, la introducció de la taxa de congestió per accedir en cotxe al centre de la ciutat –una opinió pública influïda també pels mitjans de comunicació contraris a la mesura. La idea era destinar la recaptació a través de la taxa a millorar el transport públic, en bici i a peu. Després de només mig any de provar-ho, més de la meitat de la ciutadania ja apreciava més la segona opció, i des de dos anys més tard el que hauria despertat l’oposició del 70% de la població hauria estat retirar la mesuraᵌ.
La noció de “comoditat” és molt voluble. Moltes coses són com són perquè en algun moment algú ha decidit que fossin així, i ens són còmodes perquè hi estem habituats ⁴. Els anys 40, a Los Angeles hi havia una teranyina de línies de tramvies; el 2016 n’hi havia dues. Les indústries automobilística i petroliera van literalment comprar els sistemes de tramvia d’una cinquantena de ciutats nord-americanes, que foren substituïts per línies d’autobusos. Es coneix com a conspiració de la General Motors, i el que buscava no són comoditats, tot i que amb el temps ho puguin acabar semblant. El silenci, accessibilitat i capacitat del tramvia no tenen parangó.
De “restringir les comoditats” a repartir el pastís amb justícia
El planeta, els recursos naturals, són limitats i totes les persones hi tenim el mateix dret. Per tant, cal repartir-los de manera equitativa, proporcionant-hi accés a tothom i circumscrivint el nivell de consum a la sostenibilitat.⁵
Les polítiques públiques amb més potencial d’eficàcia són les econòmiques: preus, taxes, incentius fiscals… Tocar la butxaca no falla mai. Un exemple seria la taxa de congestió que ja hem esmentat. Un altre són les tarifes progressives en els subministraments bàsics: un preu assequible a tothom per a un nivell de consum elemental i preus creixents a mesura que el consum se n’allunya, arribant a la sanció per als que superin un llindar de sostenibilitat.
Una altra família de polítiques que serà amb tota probabilitat necessària són els racionaments. Per exemple, la norma que permet circular en dies alterns els vehicles amb matrícules parells o senars, implantada a diverses grans ciutats de tot el món.
Aquests tipus de regulacions es reben d’entrada amb reticències. Una de les objeccions típiques és la suposada discriminació entre rendes altes i baixes a favor de les primeres, que gràcies al poder adquisitiu poden adaptar les normes a la seva “comoditat”.
Certament, el poder, a escala individual però també i sobretot institucional i empresarial, dóna peu a prendre decisions posant la comoditat o interessos propis per davant o en contra del bé comú, de manera tàcitament consentida i sovint “invisibilitzada” o no assenyalada. Però són justament els racionaments i les polítiques per l’equitat en general les que castiguen aquests comportaments de manera transparent i democràtica, i en alguns casos, a més, traspassant mitjans econòmics de l’esfera privada cap a la pública de manera justa i en benefici de tothom.
Una altra objecció molt recurrent és que es restringeixen drets i llibertats individuals. Punts importants de l’argumentari que s’enfronta a aquesta idea serien:
- La “llibertat individual absoluta” no existeix, ni és desitjable a cap societat. Tots volem que hi hagi semàfors; l’absència d’un codi de circulació és un malson.
- De la línia ideològica liberal podem manllevar el Principi del Perjudici: “Tothom té dret de fer el que vulgui, sempre que no perjudiqui altres persones.”
- La llibertat individual no pot comprometre el benestar col·lectiu. La llibertat de fer servir el cotxe, que no és un dret, s’ha de restringir si compromet a altri el dret de desplaçar-se i de viure en un entorn saludable, que sí que són drets universals.
- Un marc normatiu integral i coherent, que es percebi com a just i efectiu, modifica els suports, acceptabilitats i simpaties cap a les polítiques públiques; el cas d’Estocolm n’és un exemple. Les obligacions o prohibicions (és a dir, la restricció de llibertats individuals) que es fonamenten en el civisme de respectar drets individuals i col·lectius passen del rebuig o el menyspreu a l’aplaudiment tan bon punt s’introdueixen. Quins eren els comentaris més habituals sobre fumar a dintre de recintes públics la vigília i l’endemà de prohibir-se?
Cada persona se situa en un punt o altre de la línia que uneix els extrems “egoisme” i “solidaritat” segons les seves sensibilitats, i els posicionaments varien en funció de l’ambient social i polític de cada moment. En la majoria de casos, però, el que s’esgrimeix en veu alta és la supremacia del bé comú i dels drets universals.
Tres esferes de canvi necessàries
Les regulacions per la sostenibilitat i l’equitat han de ser concebudes i posades en pràctica pels poders legislatiu i executiu. Sovint, però, aquests poders polítics estan dominats pels poders econòmics, que en la lògica capitalista fan prevaldre l’interès propi. És per això que fins ara no prou vegades s’han posat sobre la taula les preguntes importants, i encara menys vegades se’ls han donat respostes. El cas recent de la conferència COP25 a Madrid n’és una mostra ben crua.
Davant de la inoperància de l’esfera de les estructures de poder, són necessàries:
- Una regeneració democràtica, posant l’èmfasi en la transparència sobre tota la cosa pública i en l’ajustament de les estructures dels estats al paper per al qual van ser concebudes.
- Una societat civil organitzada que aglutini el sentir de la ciutadania i exigeixi a l’esfera política tant aquesta regeneració com polítiques per la sostenibilitat i l’equitat. I que ho exigeixi amb determinació des de la dignitat i l’ètica. Com goseu?
- Una ciutadania que posi en pràctica comportaments coherents amb una conciliació entre els drets individuals, els col·lectius i la sostenibilitat, i que alhora alimentin la seva satisfacció com a persones. Proporcionarà així un banc de proves per a les noves pràctiques, de cara a validar-les i perfeccionar-les, i un exemple per ser seguit. El poder transformador d’aquesta esfera individual no és menor: des de la psicologia social se’ns diu que els canvis s’estenen més per imitació que per conscienciació, i que experimentant amb noves pràctiques s’activen processos que ajuden a canviar el context, la qual cosa al seu torn ajuda a canviar la pràctica encara més, creant-se així un cercle virtuós en positiu
L’acció en totes tres esferes és important, necessària i poderosa, i la suma encara més.
NOTES
¹ Vegeu per exemple l’article “Com menys duri, millor. Quan l’absurditat sembla tenir sentit”, publicat a la revista Opcions n. 24 (hivern 2007-08).
² L’economista ecològic Tim Jackson en diu “economia Ventafocs” al llibre Prosperidad sin crecimiento (Icaria, 2012), en el qual proposa fonaments per a l’economia del demà.
ᵌ David Meyer: “Congestion pricing was unpopular in Stockholm —until people saw it in action” [Posar un preu a la congestió del traffic va ser poc acceptat en Estocolm… fins que la gent va veure els resultats de la mesura], a StreetsBlogNYC (28 November, 2017). L’última dada sobre acceptació de la mesura que hem pogut consultar és del 2014.
⁴ Es pot consultar una reflexió completa sobre canvis d’hàbits a l’article “Canviar comportaments: entre la mandra i la seducció”, publicat a la revista Opcions n. 34 (estiu 2010) i disponible a Opcions n. 34 (estiu 2010).
⁵ Forma part del concepte “espai vital sostenible” desenvolupat per l’economista Enric Tello. Es pot conèixer per exemple al seu article L’aigua: un dret o un servei? , a la revista Medi Ambient, tecnologia i cultura n. 36 (octubre 2005).
Autora
Montse Peirón és Doctora en Informàtica, investigadora en consum conscient i membre de la redacció de la revista ‘Opcions’, que va fundar i dirigir fins al 2015. Combina aquesta feina am la docència en materials d’Enginyeria Informàtica de la Univesitat Oberta de Catalunya.
Text basat en diversos textos publicats a la revista Opcions, alguns de Álvaro Porro, i una entrevista amb Olga Margalef.
Aquest article inclou edicions d’Anna Garcia Tortosa (Fundesplai)